Per acabar de
tancar el cicle de lectures realitzat (vegeu l’Esquema 1 següent) us proposo
algunes idees de tancament (que en realitat podríem anomenar ‘de començament’).
Començo pel text de Ferreiro (2002) i continuo amb el de Fontich (2011).
Ferreiro (2002)
Els comentaris
realitzats estan força ben orientats. A continuació us poso tres aspectes clau
de l’article que considero que cal retenir; alguns d’ells apareixen ja (encara
que amb graus diversos d’explicitació) en els posts que heu realitzat. Us escric, també, unes preguntes que US CONVIDO A FORMULAR-VOS I QUE JO EM FORMULO A MI MATEIX SOBRE EL VOSTRE APRENENTATGE. [És a dir: tranquils, no les heu de respondre, són les que em volten pel cap quan me'n vaig a dormir, tot pensant en els meus estimats alumnes... per cert: ¿algú em pot dir per què tot i el que acabo de deixar escrit algú (potser aquelles noies que van marxar l'altre dia abans d'hora...) interpretarà que són preguntes que heu de respondre de deures de Setmana Santa? Pensem-hi!]
Idea clau 1. L’alfabetització és un procés que dura tota
la vida.
· Un exemple que posa l’aurora són
els alumnes universitaris que “s’estan alfabetitzant” en els articles acadèmics
que els permetran formar-se a la universitat.
· ¿Quin grau de consciència teniu
del fet que també vosaltres a través
de les tasques de lectura, escriptura i diàleg que realitzeu esteu seguint un
procés d’alfabetització?
Idea clau 2. L’alfabetització és un procés de progressiva
apropiació dels gèneres discursius propis de cada esfera d’activitat humana.
· L’autora fa referència al fet que
si reduïm el llenguatge escrit al codi no estem educant els aprenents a
entendre els diversos textos generats en una societat alfabetitzada (anomenem
aquests textos gèneres discursius)
· L’esfera d’activitat humana en la
qual esteu implicats en aquesta assignatura fa referència al debat sobre què
significa llegir i escriure i sobre què significa ensenyar-ne: ¿és possible aprendre sobre aquestes qüestions ignorant els textos generat sobre aquestes qüestions (ja siguin
textos orals: vídeos, xerrades, discussions, debats, seminaris, entrevistes...;
ja siguin textos escrits: articles acadèmics, ressenyes, llibres, tesis...)?
Idea clau 3. L’alfabetització (idea clau 1) a través de
gèneres discursius (idea clau 2) només és possible a través d’un concepte
funcional de l’escriptura.
·
La producció i la interpretació de
textos s’insereix socialment en circuits o marcs comunicatius i funcionals, i l’escola
ha d’aprendre a reproduir aquests circuits o marcs.
¿En quina mesura sou conscients
que totes les lectures i activitats proposades comparteixen aquesta
perspectiva? Fontich (2011)
El rol del professor per a potenciar el diàleg.
“Els docents més efectius consideren que els aprenents seran capaços de desenvolupar estratègies i idees en xarxa si es posa aquests aprenents en situació d’haver d’explicar les seves idees i d’haver d’escoltar les idees dels altres”. (Fontich, 2011, p. 72)
¿Us sona, això? He parlat amb el vostre professor de Llenguatges i Currículums, en Xavier Fontich, i m’ha dit que setmanalment posa els seus alumnes “en situació d’haver d’explicar les seves idees i d’haver d’escoltar les idees dels altres”.
Li he preguntat si la cosa funcionava i m’ha dit que li semblava que sí, encara que de vegades la cosa va a mig gas: que alguns d’ells ho troben monòton, això d’haver de parlar cada divendres en petits grups; també que n’hi ha que no participen massa (i fins i tot que dues noies, l’altre dia, van marxar abans d’hora...).
Li he dit que potser l’invent està fracassant i que si funcionés això no passaria. Però en Xavier Fontich m’ha respost amb les dues idees clau següents:
· Idea clau 1. La interacció-per-aprendre no és una simple metodologia sinó una cultura. “Si volem que la interacció serveixi per aprendre cal adoptar una metodologia concreta, però la interacció (parlar i escriure) per aprendre no és una metodologia en ella mateixa: és un canvi cultural. Aquests alumnes vénen d’unes experiències escolars en què només molt rarament la interacció constituïa font d’aprenentatge autèntic. Normalment eren experiències molt pobres (i això ho diuen ells mateixos!) centrades en la parla del professor, en què s’esperava d’ells que aprenguessin en silenci i individualment, i en què la creativitat i l’espontaneïtat no existien. Vénen d’una cultura en què l’aprenent no construeix el saber sinó que algú, des de fora, l’hi construeix per ell. Això costa de canviar, però la llavora que hi posen els seminaris crec que és molt potent.”
· Idea clau 2. Qui vulgui ensenyar ha de saber com costa aprendre. “Si volem que els futurs mestres aprenguin a aprendre mentre fan de mestres, els hem de posar en situacions en què s’adonin de com aprenen, i de la importància de fer-ho amb els altres. Això els portarà a saber-ho reproduir amb els alumnes. Han d’entendre que no es redueix a un saber de metodologia sinó cultural. La metodologia és important i situa la nostra atenció en els aprenents ( QUÈ han de fer i COM ho han de fer) però la cultura situa la nostra atenció sobre nosaltres mateixos, els professors, i ens remet a la pregunta de PER QUÈ fem el que fem.”
Mireu-vos, sisplau, els comentaris que he fet a alguns dels interrogants plantejats als (magnífics) posts de la Montserrat, la Laura, el Sergi, l’Esther, l’Andrea, el Xavier i l’Anna. El Ramon també ha fet una interessant reflexió, que jo he completat amb un comentari, però no ha enllaçat bé el títol i l’haureu de buscar aquí.
Sanz i Monterde (2011)
Idea clau 1. La conversa (i en general la interacció a l’aula)
no és una metodologia.
-
Si pensem que la interacció és
metodologia, els obstacles que apareguin quan fem parlar els alumnes faran que
busquem una altra metodologia més adequada i deixem de banda la conversa. Però
si pensem que la interacció és una cultura, una manera d’entendre l’aprenentatge
al si del desenvolupament humà, el que farem és buscar metodologies diverses
que possibilitin la interacció a l’aula.
Idea clau 2. La conversa és motor d’aprenentatge.
-
Això vol dir que ha de promoure’s
(seguint metodologies diverses) en qualsevol edat, en qualsevol mena de grup
(nombrós o no), per a qualsevol matèria.
-
Frase (del blog) equivocada: “L’article
ens mostra una eina més (la
conversa) per tal d’aplicar-la a l‘aula”.
o
La conversa no és una eina més:
constitueix un motor de desenvolupament humà i d’aprenentatge
o
Hi ha eines diverses (en el sentit
de metodologies diverses) que ens poden ajudar a crear situacions en què els
alumnes conversin per aprendre
o
La conversa no s’ha d’aplicar sinó
que s’ha d’acompanyar amb aquestes eines (metodologies) diverses
Idea clau 3. Les resistències per desenvolupar la
conversa a l’aula són diverses (grups nombrosos, tradició escolar, etc.) però
principalment provenen de les pròpies idees dels docents.
-
Un exemple d’això és pensar que la
conversa és un simple mètode i no una forma enormement potent d’aprenentatge i
desenvolupament humà
-
Aquest pensament (conversa=mètode)
està molt instal·lat en les vostres ments, tal com ens mostra un recompte de
paraules clau del text:
o
Parla: 3 vegades
o
Diàleg: 6 vegades
o
Interacció: 8 vegades
o
Gestió: 10 vegades
o
Aprenentatge: 25 vegades
o
Construir: 9 vegades
o
Conjuntament: 3 vegades
o
Ensenyament: 0 vegades
o
Mètode: 0 vegades
o
Metodologia: 0 vegades
-
EM FORMULO UNA PREGUNTA QUE US
CONVIDO TAMBÉ A FORMULAR-VOS: Per què moltes persones que heu llegit el text
associeu CONVERSA-MÈTODE-METODOLOGIA si el text no fa mai aquesta connexió?
Us convido a llegir
els comentaris que he fet a alguns interrogants plantejats pel Jaume,
la Isabel,
la Sara,
la Carla,
la Nerea,
la Marta,
la Raquel,
l’Anabel
i la Natalia.
Gil (2010)
Idea clau 1. Si
considerem que el diàleg és motor de desenvolupament humà, hem de fer que quan
els nens aprenguin dialoguin i treballin col·laborativament. Aquesta idea, que
ha estat portada a terme per aprendre moltes àrees escolars, també s'ha de
tenir en compte quan es vol que els alumnes aprenguin a escriure.
Idea clau 2. Els nens
poden arribar a dir i pensar moltes coses sobre la llengua que fan servir quan
escriuen. Els hem de deixar parlar ajudant-los amb contextos propicis. Un d’aquest
contextos és pensar en situacions reals, en què hagin de discutir sobre el
destinatari del text, les paraules que podem emprar, etc.
Idea clau 3. La
diversitat d’alumnes no ha de ser vista com un fre ja que alumnes diferents es
complementen i s’ajuden de diferents maneres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada