"Escriure textos reals en col·laboració: una tasca imprescindible", Maria Rosa Gil (2010)

M. Rosa Gil, l’autora de l’article “Escriure textos reals en col·laboració: una tasca imprescindible”, exposa la seva visió sobre l’Ensenyament-Aprenentatge fet mitjançant l’escriptura col·laborativa de textos reals, a partir d’un projecte interdisciplinar realitzat en una escola amb infants de segon de primària.

En el seu article, doncs, basa els seus arguments, que recolzen aquest tipus de metodologia, a partir de situacions reals que es produeixen durant el projecte interdisciplinar, un projecte en el qual alumnes de segon de primària han d’elaborar dos textos diferents: una nota per a les famílies i un text breu per a un mural sobre la vida de Salvador Dalí. Per tant, seran textos contextualitzats, que tindran sentit pels alumnes i els motivaran. Aquests textos els hauran d’escriure de manera col·laborativa amb algun company, és a dir, conjuntament i amb esforç perquè quedin ben redactats. A partir de la reflexió que fan amb el company i el suport de les mestres, els mateixos alumnes s’adonen dels seus errors i autoregulen el seu aprenentatge.

Primerament, és important destacar que a partir d’aquest treball es promou la parla i reflexió sobre la llengua: activitat metalingüística. Aquest fet promou la correcció d’aspectes de significat, ortogràfics, gramaticals i textuals que involucren la competència lingüística dels infants (Gil, 2010) i la competència comunicativa. Els alumnes de segon, que encara necessiten els seus espais per a l’aprenentatge de la llengua, amb aquesta metodologia van assentant la base de la lectura i escriptura de l’escolarització obligatòria.

També m’agradaria remarcar la importància que té pels mateixos alumnes l’escriptura col·laborativa. Els infants, com que són capaços de descobrir i comentar els errors de segmentació i ortografia que ells mateixos han fet, es fan càrrec dels seus coneixements i són conscients dels progressos que van fent mica en mica.

És cert, però, que és molt important l’acompanyament de l’adult en tot el procés d’aprenentatge de la llengua, així com el temps necessari per interioritzar els aprenentatges. D’aquesta manera, sense voler córrer, els alumnes aniran creant competències en el llenguatge escrit, ja que l’elaboració d’un text és un procés complex.

Una de les coses que m’ha sobtat d’aquest text és el fet que alumnes de segon de primària ja siguin capaços d’auto-corregir-se i puguin reflexionar sobre certs aspectes gramaticals de la llengua. Creia que encara estaven en una etapa molt inicial del seu aprenentatge de la llengua escrita, però m’he adonat que els infants de set o vuit anys ja poden explicitar els seus coneixements, argumentar, confrontar idees, etc. Com diu M. Rosa Gil: Al cicle inicial de l’educació primària [...] és habitual o bé pensar que els infants són massa petits per reflexionar sobre la llengua o bé s’acostuma a deixar la construcció d’aquests coneixements en mans de les propostes dels llibres de text. Tanmateix, activitats de lectura i d’escriptura real generades en el marc d’un projecte de treball interdisciplinari han donat peu a un grup d’infants de segon a parlar i reflexionar sobre la llengua. Gil, tot seguit, dóna un seguit d’arguments que corroboren l’afirmació.

Finalment, m'agradaria dir que, tot i que he trobat que en aquest article es donaven moltes pistes sobre el resultat que pot provocar una bona metodologia, com és que la s'empra en aquest projecte, he trobat a faltar eines per portar-la a terme. És a dir que, pel fet que acompanyar en l'aprenentatge la lecto-escriptura és una tasca molt complexa, m'han mancat idees concretes sobre l'aplicació de l'escriptura col·laborativa a l'aula.

Font