En aquest article, Fontich
defensa que tot aprenentatge ha de partir del diàleg, la interacció i l’intercanvi
de coneixements amb els altres, ja que la persona no és un ésser viu solitari
que aprèn sol i per descobriment, sinó que és un ésser immers en un context,
amb una cultura determinada que necessita de la interacció social amb els demés
per aprendre i adquirir coneixement. L’autor també explicita que la funció de l’escola
no és la de transmetre coneixements i prou, sinó que és un espai que fomenta l’autonomia
i el pensament crític de l’alumne per tal de poder resoldre futurs problemes.
Tal i com diu el text, la parla
exploratòria consisteix en que els
participants s’impliquen críticament però constructivament amb les idees dels altres
(Fontich, 2011). Tot i que aquest tipus de parla no té gaire presència a l’aula,
l’article esmenta que l’aprenentatge, a partir d’aquesta metodologia, és
essencial per transmetre les eines necessàries per tal de que els alumnes apliquin
el seu propi coneixement en diversos contextos. A més, totes les activitats que
promouen la parla exploratòria fan que els alumnes mantinguin una conversa amb
diferents punts de vista i que siguin capaços de dur-la a terme sense la
necessitat de que el mestre guiï aquesta discussió. Cal afegir que un dels
conceptes que l’autor dóna molta importància i que no deixa de ser una idea
clau és el paper que juga el mestre per tal de fer possible la posada en marxa
de la parla exploratòria i de dur a terme la metàfora de la bastida (aspecte
que vinculat a la parla exploratòria), per tant, el mestre ha de fer-se seu el
paper de mediador, és a dir, ha de ser un facilitador de l’aprenentatge per tal
de que l’alumne sigui capaç de conèixer, aprendre i generar coneixement per si
sol i, a més, ha d’aplicar la metàfora de la bastida que consisteix en que en
primer lloc, el mestre coneix el nivell de cada alumne, en segon lloc, el
docent realitza i proporciona una sèrie d’actuacions per tal de que l’alumne
acabi donant tot el que ell pot amb ajuda (Zona de Desenvolupament Pròxim de
Vigotsky) i, finalment, el mestre ha de ser capaç d’anar retirant-se poc a poc
per tal d’afavorir que l’alumne sigui autònom en l’aprenentatge.
Durant tot aquest article,
Fontich omple, reafirma i enriqueix les seves idees esmentant a diversos autors
com Vigotsky amb la Zona de Desenvolupament Pròxim i indirectament cita a
Bruner quan explica la metàfora de la bastida; a Wells quan especifica que l’objectiu
de l’educació és crear un espai on els alumnes puguin expressar les seves idees
sense cap por envers una activitat o pregunta i d’aquesta manera, arribar a que
els alumnes adquireixin instruments per tal de resoldre satisfactòriament les
activitats o preguntes plantejades, entre d’altres.
Després d’haver llegit aquest
text, he entès perfectament que és la parla exploratòria, però considero que l’autor
hauria d’haver explicat algun exemple, per tal de que aquest concepte s’hagués
entès amb una perfecció absoluta. Malgrat aquest aspecte, agraeixo haver llegit
aquest article, ja que entenia que la bastida només era possible fer-la entre
un alumne i un mestre, però l’article esmenta que la bastida en un procés que
es pot fer amb tot el grup classe, és a dir, com un procés conjunt. Per últim,
haig de destacar que, referent a la parla exploratòria, sabia que el diàleg era
a l’aula és bàsic per l’adquisició de coneixements i d’estratègies, però no el
considerava tant important, necessari i crucial com esmenta l’autor. Per tant,
puc dir que he modificat el meu punt de vista cap a millor, ja que he pogut
veure que parlar és una acció natural que tots els éssers humans realitzem i
que considerem molt necessària per comunicar idees, i gràcies a l’article, he
pogut veure que som un xic hipòcrites pensant que els alumnes han de parlar com
i quan digui el mestre, i no pensem en que aquests tenen moltes idees que
aportar que provoquen que la nostra pràctica educativa modifiqui el seu camí,
per tal d’abastir i respondre a totes les preguntes i curiositats dels alumnes.
A més, l’ésser humà està en contacte amb l’entorn que l’envolta, tant físic com
a persones, i és necessari que els alumnes treballin i construeixin coneixements
de manera col·laborativa, ja que dos caps pensem més que un de sol, i en el
text de M. Rosa Gil (2010) podem veure com el treball col·laboratiu fa que els
alumnes ampliïn el seus coneixements i comparteixin sabers.
Hola, Andrea. Un parell de qüestions: l parla exploratòria no és un mètode, és un concepte que remet a la idea segons la qual la interacció és la base per al desenvolupament humà. Això ha estat observat en molts àmbits de la vida i en canvi continuem esperant que a l'escola els nens aprenguin sols, en silenci i només a partir de les 'meravelloses' explicacions que els fem els mestres.
ResponEliminaDius que hauri hagut d'exemplificar més el que defenso. Això no era l'objectiu del text, degut als límits que té un text acadèmic. Però aquest text estava inclòs en un monogràfic en què altres textos exemplificaven aquestes idees. Jo us en proposo un: Sanz i Monterde (2011), més dos textos més que responen a la mateixa idea: Ferreiro (20029 i Gil (2010).
Xavier