"Escriure textos reals en col·laboració: una tasca imprescindible", Maria Rosa Gil (2010)

M. Rosa Gil, l’autora de l’article “Escriure textos reals en col·laboració: una tasca imprescindible”, exposa la seva visió sobre l’Ensenyament-Aprenentatge fet mitjançant l’escriptura col·laborativa de textos reals, a partir d’un projecte interdisciplinar realitzat en una escola amb infants de segon de primària.

En el seu article, doncs, basa els seus arguments, que recolzen aquest tipus de metodologia, a partir de situacions reals que es produeixen durant el projecte interdisciplinar, un projecte en el qual alumnes de segon de primària han d’elaborar dos textos diferents: una nota per a les famílies i un text breu per a un mural sobre la vida de Salvador Dalí. Per tant, seran textos contextualitzats, que tindran sentit pels alumnes i els motivaran. Aquests textos els hauran d’escriure de manera col·laborativa amb algun company, és a dir, conjuntament i amb esforç perquè quedin ben redactats. A partir de la reflexió que fan amb el company i el suport de les mestres, els mateixos alumnes s’adonen dels seus errors i autoregulen el seu aprenentatge.

Primerament, és important destacar que a partir d’aquest treball es promou la parla i reflexió sobre la llengua: activitat metalingüística. Aquest fet promou la correcció d’aspectes de significat, ortogràfics, gramaticals i textuals que involucren la competència lingüística dels infants (Gil, 2010) i la competència comunicativa. Els alumnes de segon, que encara necessiten els seus espais per a l’aprenentatge de la llengua, amb aquesta metodologia van assentant la base de la lectura i escriptura de l’escolarització obligatòria.

També m’agradaria remarcar la importància que té pels mateixos alumnes l’escriptura col·laborativa. Els infants, com que són capaços de descobrir i comentar els errors de segmentació i ortografia que ells mateixos han fet, es fan càrrec dels seus coneixements i són conscients dels progressos que van fent mica en mica.

És cert, però, que és molt important l’acompanyament de l’adult en tot el procés d’aprenentatge de la llengua, així com el temps necessari per interioritzar els aprenentatges. D’aquesta manera, sense voler córrer, els alumnes aniran creant competències en el llenguatge escrit, ja que l’elaboració d’un text és un procés complex.

Una de les coses que m’ha sobtat d’aquest text és el fet que alumnes de segon de primària ja siguin capaços d’auto-corregir-se i puguin reflexionar sobre certs aspectes gramaticals de la llengua. Creia que encara estaven en una etapa molt inicial del seu aprenentatge de la llengua escrita, però m’he adonat que els infants de set o vuit anys ja poden explicitar els seus coneixements, argumentar, confrontar idees, etc. Com diu M. Rosa Gil: Al cicle inicial de l’educació primària [...] és habitual o bé pensar que els infants són massa petits per reflexionar sobre la llengua o bé s’acostuma a deixar la construcció d’aquests coneixements en mans de les propostes dels llibres de text. Tanmateix, activitats de lectura i d’escriptura real generades en el marc d’un projecte de treball interdisciplinari han donat peu a un grup d’infants de segon a parlar i reflexionar sobre la llengua. Gil, tot seguit, dóna un seguit d’arguments que corroboren l’afirmació.

Finalment, m'agradaria dir que, tot i que he trobat que en aquest article es donaven moltes pistes sobre el resultat que pot provocar una bona metodologia, com és que la s'empra en aquest projecte, he trobat a faltar eines per portar-la a terme. És a dir que, pel fet que acompanyar en l'aprenentatge la lecto-escriptura és una tasca molt complexa, m'han mancat idees concretes sobre l'aplicació de l'escriptura col·laborativa a l'aula.

Font

EL DIÀLEG A L’AULA DES DE LA PERSPECTIVA SOCIOCULTURAL, Fontich (2011)

La importància del diàleg entre iguals com a base de l’aprenentatge significatiu

En aquest article, Fontich defensa que tot aprenentatge ha de partir del diàleg, la interacció i l’intercanvi de coneixements amb els altres, ja que la persona no és un ésser viu solitari que aprèn sol i per descobriment, sinó que és un ésser immers en un context, amb una cultura determinada que necessita de la interacció social amb els demés per aprendre i adquirir coneixement. L’autor també explicita que la funció de l’escola no és la de transmetre coneixements i prou, sinó que és un espai que fomenta l’autonomia i el pensament crític de l’alumne per tal de poder resoldre futurs problemes.

Tal i com diu el text, la parla exploratòria consisteix en que els participants s’impliquen críticament però constructivament amb les idees dels altres (Fontich, 2011). Tot i que aquest tipus de parla no té gaire presència a l’aula, l’article esmenta que l’aprenentatge, a partir d’aquesta metodologia, és essencial per transmetre les eines necessàries per tal de que els alumnes apliquin el seu propi coneixement en diversos contextos. A més, totes les activitats que promouen la parla exploratòria fan que els alumnes mantinguin una conversa amb diferents punts de vista i que siguin capaços de dur-la a terme sense la necessitat de que el mestre guiï aquesta discussió. Cal afegir que un dels conceptes que l’autor dóna molta importància i que no deixa de ser una idea clau és el paper que juga el mestre per tal de fer possible la posada en marxa de la parla exploratòria i de dur a terme la metàfora de la bastida (aspecte que vinculat a la parla exploratòria), per tant, el mestre ha de fer-se seu el paper de mediador, és a dir, ha de ser un facilitador de l’aprenentatge per tal de que l’alumne sigui capaç de conèixer, aprendre i generar coneixement per si sol i, a més, ha d’aplicar la metàfora de la bastida que consisteix en que en primer lloc, el mestre coneix el nivell de cada alumne, en segon lloc, el docent realitza i proporciona una sèrie d’actuacions per tal de que l’alumne acabi donant tot el que ell pot amb ajuda (Zona de Desenvolupament Pròxim de Vigotsky) i, finalment, el mestre ha de ser capaç d’anar retirant-se poc a poc per tal d’afavorir que l’alumne sigui autònom en l’aprenentatge.

Durant tot aquest article, Fontich omple, reafirma i enriqueix les seves idees esmentant a diversos autors com Vigotsky amb la Zona de Desenvolupament Pròxim i indirectament cita a Bruner quan explica la metàfora de la bastida; a Wells quan especifica que l’objectiu de l’educació és crear un espai on els alumnes puguin expressar les seves idees sense cap por envers una activitat o pregunta i d’aquesta manera, arribar a que els alumnes adquireixin instruments per tal de resoldre satisfactòriament les activitats o preguntes plantejades, entre d’altres.

FONT

Després d’haver llegit aquest text, he entès perfectament que és la parla exploratòria, però considero que l’autor hauria d’haver explicat algun exemple, per tal de que aquest concepte s’hagués entès amb una perfecció absoluta. Malgrat aquest aspecte, agraeixo haver llegit aquest article, ja que entenia que la bastida només era possible fer-la entre un alumne i un mestre, però l’article esmenta que la bastida en un procés que es pot fer amb tot el grup classe, és a dir, com un procés conjunt. Per últim, haig de destacar que, referent a la parla exploratòria, sabia que el diàleg era a l’aula és bàsic per l’adquisició de coneixements i d’estratègies, però no el considerava tant important, necessari i crucial com esmenta l’autor. Per tant, puc dir que he modificat el meu punt de vista cap a millor, ja que he pogut veure que parlar és una acció natural que tots els éssers humans realitzem i que considerem molt necessària per comunicar idees, i gràcies a l’article, he pogut veure que som un xic hipòcrites pensant que els alumnes han de parlar com i quan digui el mestre, i no pensem en que aquests tenen moltes idees que aportar que provoquen que la nostra pràctica educativa modifiqui el seu camí, per tal d’abastir i respondre a totes les preguntes i curiositats dels alumnes. A més, l’ésser humà està en contacte amb l’entorn que l’envolta, tant físic com a persones, i és necessari que els alumnes treballin i construeixin coneixements de manera col·laborativa, ja que dos caps pensem més que un de sol, i en el text de M. Rosa Gil (2010) podem veure com el treball col·laboratiu fa que els alumnes ampliïn el seus coneixements i comparteixin sabers.

 

 

 

Escriure textos reals en col·laboració: una tasca imprescindible, M. Rosa Gil (2010)

L'autora del text Escriure textos reals en col·laboració: una tasca imprescindible ens dóna la possibilitat de descobrir una manera de fer diferent alhora de fer escriure textos als alumnes. Durant la lectura de l'article podem observar com es desenvolupa un projecte en base a escriure un text de manera col·laborativa. La manera de sintetitzar aquest article és amb una frase de l'autora al començament de l'article: l'escriptura col·laborativa de textos reals promou la reflexió a l'aula sobre aspectes de significat, ortogràfics, gramaticals i textuals que involucren la competència lingüística dels infants. Aquesta idea de M. Rosa Gil es desenvolupa durant tot el text introduint exemples, maneres de realitzar-lo i com actuen les mestres per tal de que els infants aprofitin i comparteixin coneixements.  

A més d'aquesta idea principal que es desenvolupa durant tot l'article també ens explica com es pot dur a terme en un cicle inicial d'educació primària, ja que ells són tan capaços com la resta a poder produir textos correctes, poder compartir experiències i coneixements i a ser reguladors del seu propi procés d'aprenentatge.

L'escriptura de textos reals en col·laboració dóna als infants la possibilitat de parlar sobre la llengua, que puguin compartir amb els companys els seus coneixements i a poder millorar les seves competències comunicatives i gramaticals. Gràcies a aquest tipus de textos es produeix un millor aprenentatge de la lectura i l'escriptura durant l'etapa escolar i fomenta el seu progrés d'aprenentatge. 

El fet de que el text que han de construir els infants, per parelles, sigui per a un destinatari real fa que els infants tinguin més interès per la llengua i arribar a produir un text perfecte o el millor possible. Tal i com ens diu l'autora, aquest fet provoca una gran motivació a l'aula, s'esforcen per argumentar i reflexionar sobre l'estructura del text, la seva composició i faltes d'ortografia. 

Personalment, després de llegir l'article i analitzar tot el que diu per tal de comprendre millor la manera de fer que té l'autora, crec que és una molt bona eina per fomentar l'aprenentatge de la llengua a l'aula, entre alumnes i de manera individual, ja que, tal i com ens explica, els infants tenen més interès per aprendre, corregir-se, regular-se i comprendre noves normes ortogràfiques i de la llengua. Amb aquest text he pogut comprendre que els infants són capaços de produir textos correctes, respectant les normes i entenent i comprenent la forma i el contingut que ha de tenir. A més, és una bona experiència per a un projecte interdisciplinar, com és en aquest cas, i consider que és molt important saber introduir aquest tipus de participació col·laborativa a l'aula, ja que hi ha una bona cooperació i fomenta la cohesió de grup, ja que entre tots aprenen i es rectifiquen per millorar en el procés. 

Tot i això considero que hi ha unes incògnites que en el text no s'expliciten, com per exemple:

         - Com es pot dur a terme aquests tipus de textos en una altra àrea que no sigui de llengua, com a matemàtiques. 

            - Com funcionaria aquest tipus d'aprenentatge de la llengua en cas de que els infants tinguessin un aprenentatge més semblant i sense gaires diferències o en el cas contrari on la majoria tingués un coneixement de la llengua més inferior al que la resta?

Amb tot això vull dir que és una bona pràctica per a fomentar l'aprenentatge de la llengua, de la motivació i interès per part dels infants a conèixer la manera d'escriure uns bons textos i millorar i afavorir l'alfabetització en l'etapa d'educació primària. 

Font.

 

Dialoguem?

El diàleg a l’aula des de la perspectiva sociocultural - sobre un article de Xavier Fontich

A l’article, Fontich ens parla d’un tipus d'aprenentatge basat en el diàleg. Defensa que la interacció i intercanvi de coneixement amb els que ens envolten és el motor que genera tot aprenentatge. Aquest fet el podem defensar a partir de la premissa que la persona és un ésser viu social, que es troba immers en un context d'interrelacions.
A l’article també s’exposa que la funció de l’escola, no ha de ser únicament transmissora de coneixement, sinó que ha de promoure els mecanismes que generin la base d’aquestes relacions, per aprofitar aquesta xarxa de construcció del coneixement. Al mateix temps això ajuda a fomentar una autonomia i un pensament crític que ajudarà als nens/es a saber resoldre problemes del seu dia a dia.

Un altre idea que ens exposa el text és la de la parla exploratòria. Aquesta és justament una de les bases de l'aprenentatge dialògic. Consisteix en l’intercanvi d'idees, d’una forma crítica, però constructiva. Aquest intercanvi no ha de ser simplement la suma d'aquestes idees, sinó un gresol que en formi de noves (Fontich, 2011). Dissortadament, aquest tipus de parla no té gaire presència a l’aula, però, tal com exposa l’article, és un tipus de metodologia essencial per promoure la creació d’eines que ajuden als alumnes, tan, a la construcció de coneixement com a saber aplicar aquest coneixement.

El paper del mestre en tot aquest joc és una peça clau, tal com ens exposa l’article. El rol no pot ser el de transmissor de coneixement,sinó que ha de ser la d’un acompanyant o mediador en el procés, ajudant a crear els espais i les situacions necessàries perquè es doni l’aprenentatge(zona de desenvolupament proper Vigotsky,1931). Podem definir el rol del mestre a partir de la idea de la bastida (Bruner, 1976).

Font

Personalment penso que l’article exposa el que és la meva idea de l'educació. Els fets que exposa Fontich els trobem clarament reflectits en el concepte d’aprenentatge dialògic (Flecha, 1997). Aquest concepte es desenvolupa a través de la recerca i observació de com aprenem les persones, tant dintre com fora de les institucions educatives. Aquest treball ens porta a reforçar la idea que el diàleg igualitari entre els membres de tota una comunitat, reforça i augmenta les possibilitats d'efectuar un aprenentatge més real, concret i útil.

En aquest punt cal esmentar les “comunitats d'aprenentatge”. Aquestes conformen un projecte educatiu que té per objecte una transformació social i cultural dels centres educatius i el seu entorn immediat, emfatitzant la importància d’aquest diàleg igualitari.
Seguint aquestes línies les comunitats estan destinades a molts contextos d’aprenentatge i interaccions amb l’objectiu que els alumnes aconsegueixin uns nivells alts de desenvolupament.
Un altre punt que vull destacar de l’article, és la visió de la teoria de la bastida. És molt habitual tenir la idea que el procés de creació d’aquest suport es dona del mestre cap a l’alumne, d’una forma unidireccional i unitària, però Fontich exposa una idea que crec que és vital, en especial en l'actual sistema educatiu, la bastida ha de ser un suport comunitari, aquesta s’ha de construir entre tots, amb l’ajuda del mestre evidentment.

Per finalitzar crec que el text em fa reafirmar més la meva idea que el continent ha d'estar per sobre del contingut. Evidentment els continguts són importants, però de res serveixen si les persones que els han d’utilitzar són envasos fràgils.

Enllaços interessants:

Grups interactius:

Martin N. i Cabre J. "Els grups interactius en eles comunitats d'aprenentatge: una pràctica d'èxit per a la superació del fracàs escolar" desembre 2011 UT revista de ciències de l'educació (pag. 27-42)

COMUNIDADES DE APRENDIZAJE - Schools as ‘learning communities’: grupos interactivos

Tertúlies dialògiques: 

COMUNIDADES DE APRENDIZAJE - Schools as ‘learning communities’:  tertulias

Bibliografia:

- Flecha, R. (1997). Compartiendo Palabras: el aprendizaje de las personas adultas a través del diálogo. Barcelona: Paidós.

- Vygotsky, L. S. (1931). Pensamiento y Lenguaje. Barcelona: Paidós.

- Fontich , X. (2011) El diàleg a l’aula des de la perspectiva sociocultural, Les nocions de bastida i parla exploratòria. Didàctica de la Llengua i de la Literatura, núm. 54 Pàg. 68-75

- Wood, D., Bruner, J., & Ross, G. (1976). The role of tutoring in problem solving. Journal of child psychology and psychiatry, 17, 89-100.

El diàleg i la interacció constant: l’autèntica via per a l’aprenentatge

L’article “El diàleg a l’aula des de la perspectiva sociocultural – Les nocions de bastida i parla exploratòria”, de Xavier Fontich, defensa principalment que la interacció oral (la parla) i el llenguatge són les eines per a què es produeixi un procés d’aprenentatge útil. Per tant, podríem re titular l’article com: El diàleg i la interacció constant: l’autèntica via per a l’aprenentatge.

Al llarg de l’article, hi trobem diverses idees interessants. Des del meu punt de vista, les més importants són les següents:

• L’objectiu de l’educació, segons l’autor, és proporcionar un entorn en què els estudiants puguin participar amb activitats productives per arribar a dominar progressivament instruments i pràctiques culturals. És a dir, que cal considerar els alumnes com a subjectes actius i proporcionar-los un context adient per a que participin i interactuïn entre ells, donat que l’aprenentatge es dóna precisament en aquesta interacció. 

• La bastida entesa com un tipus d’ajuda que una persona proporciona a una altra. Per tant, podem dir que es tracta d’una ajuda externa que té per objectiu ajudar en el desenvolupament i aprenentatge dels individus i aconseguir l’autonomia de l’aprenent. Aquesta bastida, però, cal anar-la retirant progressivament per tal d’aconseguir l’autosuficiència del qui rep l’ajuda. És important destacar que aquesta ajuda no es produeix sempre dels més experts als menys experts, sinó que les persones que estan menys capacitades també poden ajudar als més capacitats en tant que poden, a través de les preguntes, l’ajuda a revisar i replantejar-se el seu coneixement. L’ajuda, doncs, pot venir també dels que en saben menys. Aquest és un concepte molt important des del punt de vista sociocultural, ja que -com sabem- tot procés d’aprenentatge es produeix de fora a dins i la bastida és un clar exemple d’això.

• La parla exploratòria entesa com un tipus de parla que es basa en la interacció constructiva amb els altres. És a dir, una parla que s’interessa per les opinions dels altres, s’aporten arguments, hi ha una participació equitativa i s’arriba a un acord entre tots. En relació la parla exploratòria, l’autor defensa que s’ha de promoure aquest tipus de parla per 4 motius: en primer lloc, perquè permet pensar i poder participar en comunitats de discurs educades. En segon lloc, perquè identifica la parla clara, responsable, crítica, constructiva i argumentada. En tercer lloc, perquè identifica els elements bàsics per a participar en un discurs instruït i per últim, perquè afecta positivament en el desenvolupament cognitiu dels alumnes.

• El rol dels mestres per promoure el diàleg a l’aula ha de ser ben diferent al que tenim actualment. És a dir, no ha de ser un instructor, sinó un guia que utilitza el diàleg per a promoure l’aprenentatge dels infants. Per tant, el rol dels alumnes és actiu, reflexiu i participatiu.

Cal dir que l’autor defensa aquestes idees a través de cites d’altres autors, d’alguns estudis, d’exemples i sobretot, amb arguments justificats i contextualitzats.

Font

Considero que una idea implícita que es desprèn del text és que s’ha de tenir respecte intel·lectual cap a l’aprenent, pressuposant que els alumnes ja saben moltes coses i que cal deixar-los parlar per expressar-se. Això és una cosa que encara no es té gaire en compte a les escoles i caldria que es tingués en compte, entre altres coses, perquè els mestres també poden aprendre coses dels més petits. Penso que potser no saben interrelacionar les idees o expressar-les del tot correctament, però sí que saben moltes més coses de les que ens pensem.

A partir de la lectura d’aquest article, he canviat lleugerament la meva opinió sobre alguns aspectes. Un d’ells, és sobre el fet de deixar parlar als alumnes de manera espontània. En aquest sentit, pensava que això volia dir que parlessin de manera lliure en grup i sense la presència del mestre. Tot i això, me n’he adonat que, malgrat que cal deixar-los parlar i expressar-se, també cal que hi hagi unes regles bàsiques d’interacció explicitades pel mestre i conegudes pels nens. Par tant, sí que cal una certa presència del mestre per a guiar els alumnes. Un altre aspecte que he descobert és que la bastida no només es pot aplicar del més expert al menys expert, sinó que també pot ser al revés. És a dir, que les persones menys capacitades també poden ajudar als més capacitats en tant que poden, a través de les preguntes, ajudar a revisar i replantejar el coneixement. L’ajuda, doncs, pot venir també dels que en saben menys.

Per tant, veiem com aquest article casa perfectament amb el que s’ha parlat a l’aula, sobre el fet que el diàleg i les interaccions són importantíssimes per a aprendre i que s’aprèn parlant. Igualment, l’article també es connecta amb el que vam discutir sobre la introducció de la parla en els processos d’alfabetització i amb la importància que aquesta parla sigui estructurada, no espontània. Per acabar, m’agradaria afegir que penso que és molt important parlar i deixar parlar als nens, però també penso que és molt important que aprenguin a escoltar.  

Tot i que la lectura és molt entenedora, m’ha quedat pendent un dubte que li preguntaria a l’autor. És el següent:

•  Donat que estem d’acord en el fet que és necessari que la parla sigui ordenada i fugi de l’espontaneïtat, quins mecanismes serien els més útils per a explicitar les normes de participació? És a dir, de quina manera el mestre pot donar a conèixer aquestes regles de participació als seus alumnes?

•      A l’hora de fer grups per tal que els alumnes debatin entre ells, quins són els criteris que hauria d’utilitzar el mestre per a fer crear aquests grups?

"Leer y escribir en un mundo cambiante" Ferreiro (2002)

"Leer y escribir en un mundo cambiante" Ferreiro (2002)

L'article "Leer y escribir en un mundo cambiante" parla sobre el concepte de l'alfabetització vista com un dret fonamental de tota persona per formar part de la cultura ciutadana. Per fer-ho ens fa un recull de com ha anat evolucionant el concepte d'alfabetització.

Primer de tot l'alfabetització es concebia com una professió, la dels escrivans, i com a cultura d'alt nivell, a la qual tan sols hi podien accedir certes persones. Després, i ja fent un salt en el temps, amb la implantació de la democratització escolar, aquest concepte es va ampliar per estar a l'abast de tothom. Així doncs s'entenia per alfabetització un contingut més per aprendre: llegir i escriure. Actualment, amb l'arribada de les noves tecnologies, han aparegut nous conceptes o noves maneres de fer pel que fa a l'alfabetització, amb les quals molts mestres no estan familiaritzats.

Des del moment al qual es va establir com un contingut obligatori, va aparèixer el concepte de fracàs escolar que, des dels seus inicis, ha anat canviant de causant. Al 1960 es considera que el fracàs escolar és propi de l'alumne i de les seves capacitats, i no pas dels mètodes d'ensenyament. Deu anys més tard, l'any 1970, es culpabilitza a l'entorn familiar de l'alumne i al dèficit cultural d'aquest com a causa del fracàs. Actualment el problema principal rau en la desmotivació i el no gaudi dels alumnes a l'hora de llegir i escriure. Aquest concepte s'anomena iletrisme (alfabetització funcional), amb la qual ens referim a que els nostres alumnes coneixen el concepte formal, però no el saben aplicar a la seva vida, ja que desvinculen la teoria de la pràctica. Així doncs, tot allò que podrien aprendre a l'escola, a l'escola es queda.

Per altra banda, l'autora remarca que és molt important que els alumnes tinguin un saber pre-escolar, aquell que ve donat per les famílies a través de la parla, el llegir contes, al transmetre bons exemples, etc. D'aquesta manera els infants desenvolupen moltes estructures que permeten un contacte previ amb el llegir i escriure. Per tant, quan accedeixin a l'escola podran aprendre molt més ràpidament aquesta alfabetització, ja que les estructures bàsiques ja hi seran.

Una de les dades que més m’han sobtat de l’article és que segons dades del World Bank, un 80% de la població mundial té dificultats per accedir a l’alfabetització i que, el 20% restant pot accedir-hi, però molts tan sols des de la perspectiva de l’iletrisme.

Finalment podem dir que els adults, tendim a ignorar la gran capacitat de pensament que posseeixen els infants i això fa que aquests es tornin infantils. Si el que busquem justament és que exercitin la seva ment, que puguin arribar a llegir i escriure correctament, hem de saber escoltar-los, interpretar-los i parlar-los.

La imatge és extreta d'un vídeo del programa “Que, qui, com” de Tv3 molt interessant. “Aprendre a escriure” ens mostra el procés d’alfabetització d’una nena de 4 anys i la importància del saber pre-escolar.

El podeu visualitzar aquí:

http://www.tv3.cat/videos/3914791/Aprendre-a-escriure