El diàleg i la interacció constant: l’autèntica via per a l’aprenentatge

L’article “El diàleg a l’aula des de la perspectiva sociocultural – Les nocions de bastida i parla exploratòria”, de Xavier Fontich, defensa principalment que la interacció oral (la parla) i el llenguatge són les eines per a què es produeixi un procés d’aprenentatge útil. Per tant, podríem re titular l’article com: El diàleg i la interacció constant: l’autèntica via per a l’aprenentatge.

Al llarg de l’article, hi trobem diverses idees interessants. Des del meu punt de vista, les més importants són les següents:

• L’objectiu de l’educació, segons l’autor, és proporcionar un entorn en què els estudiants puguin participar amb activitats productives per arribar a dominar progressivament instruments i pràctiques culturals. És a dir, que cal considerar els alumnes com a subjectes actius i proporcionar-los un context adient per a que participin i interactuïn entre ells, donat que l’aprenentatge es dóna precisament en aquesta interacció. 

• La bastida entesa com un tipus d’ajuda que una persona proporciona a una altra. Per tant, podem dir que es tracta d’una ajuda externa que té per objectiu ajudar en el desenvolupament i aprenentatge dels individus i aconseguir l’autonomia de l’aprenent. Aquesta bastida, però, cal anar-la retirant progressivament per tal d’aconseguir l’autosuficiència del qui rep l’ajuda. És important destacar que aquesta ajuda no es produeix sempre dels més experts als menys experts, sinó que les persones que estan menys capacitades també poden ajudar als més capacitats en tant que poden, a través de les preguntes, l’ajuda a revisar i replantejar-se el seu coneixement. L’ajuda, doncs, pot venir també dels que en saben menys. Aquest és un concepte molt important des del punt de vista sociocultural, ja que -com sabem- tot procés d’aprenentatge es produeix de fora a dins i la bastida és un clar exemple d’això.

• La parla exploratòria entesa com un tipus de parla que es basa en la interacció constructiva amb els altres. És a dir, una parla que s’interessa per les opinions dels altres, s’aporten arguments, hi ha una participació equitativa i s’arriba a un acord entre tots. En relació la parla exploratòria, l’autor defensa que s’ha de promoure aquest tipus de parla per 4 motius: en primer lloc, perquè permet pensar i poder participar en comunitats de discurs educades. En segon lloc, perquè identifica la parla clara, responsable, crítica, constructiva i argumentada. En tercer lloc, perquè identifica els elements bàsics per a participar en un discurs instruït i per últim, perquè afecta positivament en el desenvolupament cognitiu dels alumnes.

• El rol dels mestres per promoure el diàleg a l’aula ha de ser ben diferent al que tenim actualment. És a dir, no ha de ser un instructor, sinó un guia que utilitza el diàleg per a promoure l’aprenentatge dels infants. Per tant, el rol dels alumnes és actiu, reflexiu i participatiu.

Cal dir que l’autor defensa aquestes idees a través de cites d’altres autors, d’alguns estudis, d’exemples i sobretot, amb arguments justificats i contextualitzats.

Font

Considero que una idea implícita que es desprèn del text és que s’ha de tenir respecte intel·lectual cap a l’aprenent, pressuposant que els alumnes ja saben moltes coses i que cal deixar-los parlar per expressar-se. Això és una cosa que encara no es té gaire en compte a les escoles i caldria que es tingués en compte, entre altres coses, perquè els mestres també poden aprendre coses dels més petits. Penso que potser no saben interrelacionar les idees o expressar-les del tot correctament, però sí que saben moltes més coses de les que ens pensem.

A partir de la lectura d’aquest article, he canviat lleugerament la meva opinió sobre alguns aspectes. Un d’ells, és sobre el fet de deixar parlar als alumnes de manera espontània. En aquest sentit, pensava que això volia dir que parlessin de manera lliure en grup i sense la presència del mestre. Tot i això, me n’he adonat que, malgrat que cal deixar-los parlar i expressar-se, també cal que hi hagi unes regles bàsiques d’interacció explicitades pel mestre i conegudes pels nens. Par tant, sí que cal una certa presència del mestre per a guiar els alumnes. Un altre aspecte que he descobert és que la bastida no només es pot aplicar del més expert al menys expert, sinó que també pot ser al revés. És a dir, que les persones menys capacitades també poden ajudar als més capacitats en tant que poden, a través de les preguntes, ajudar a revisar i replantejar el coneixement. L’ajuda, doncs, pot venir també dels que en saben menys.

Per tant, veiem com aquest article casa perfectament amb el que s’ha parlat a l’aula, sobre el fet que el diàleg i les interaccions són importantíssimes per a aprendre i que s’aprèn parlant. Igualment, l’article també es connecta amb el que vam discutir sobre la introducció de la parla en els processos d’alfabetització i amb la importància que aquesta parla sigui estructurada, no espontània. Per acabar, m’agradaria afegir que penso que és molt important parlar i deixar parlar als nens, però també penso que és molt important que aprenguin a escoltar.  

Tot i que la lectura és molt entenedora, m’ha quedat pendent un dubte que li preguntaria a l’autor. És el següent:

•  Donat que estem d’acord en el fet que és necessari que la parla sigui ordenada i fugi de l’espontaneïtat, quins mecanismes serien els més útils per a explicitar les normes de participació? És a dir, de quina manera el mestre pot donar a conèixer aquestes regles de participació als seus alumnes?

•      A l’hora de fer grups per tal que els alumnes debatin entre ells, quins són els criteris que hauria d’utilitzar el mestre per a fer crear aquests grups?