Conèixer altres punts de vista

Jo també vaig anar a la mateixa escola de la qual ens parla l’autora, i també vaig fer l’intercanvi amb alumnes del País Basc. La veritat és que em sento molt identificada amb el que ella explica, ja que també acostumo a parlar en català en tots els àmbits de la meva vida, i la fluïdesa d’expressió en castellà també m’és difícil. El fet d’estar dues setmanes parlant tot el dia en castellà, una quan vaig anar-hi jo, i l’altra quan les meves companyes van venir a Catalunya, em va permetre agafar molta fluïdesa i confiança parlant en castellà, tot i que va ser molt poc temps, va ser una experiència molt gratificant i profitosa.

Malgrat que la gramàtica, el lèxic i l’escriptura en general són fonamentals per aprendre una nova llengua, crec que la millor manera d’aprendre’n és la immersió lingüística, de fet, és així com els nens i nenes n’aprenen, primer escolten, parlen i després escriuen i llegeixen. 

He triat un comentari que explica la lectura de Sanz i Monterde, la mateixa que vaig fer jo. És curiós veure com d’un mateix text en podem dir coses ben diferents, però alhora tan iguals, en el sentit que tots tenim la nostra manera d’expressar-nos i comprendre un mateix text. De fet, l’autor diu el mateix jo, però amb la diferència que ell ho fa amb les seves paraules, tot reflexionant,  mentre que jo m’he cenyit més aviat a fer-ne un resum. El fet que ell reflexioni i aporti les seves idees dóna a entendre que ha anat més enllà del que es deia en el text, i s’ha qüestionat de quina manera ho podria aplicar en un futur a l’aula. Llegir les aportacions dels companys és molt interessant per obrir la ment i contemplar i contrastar altres punts de vista. 

Font

Vull comentar aquesta entrada perquè la veritat és que sóc una persona que intento fixar-me molt en les faltes, i no m’agrada que n’hi hagi en qualsevol dels textos que llegeixo o produeixo, tot i que a vegades en faig. Penso que, especialment el català, és una llengua complicada alhora d’escriure-la si no hi estàs familiaritzat. Considero que és inevitable fer alguna falta, ja que les normes d’ortografia són bastant diferents del castellà, i aquesta és la llengua materna de molts docents i futurs docents. Moltes vegades em pregunto fins a quin punt s’han de “permetre” les faltes, si són un signe “d’incompetència” pel que fa a un mestre, o senzillament és una cosa que es pot deixar passar. Ho comparo amb la professió de metge: m’agradaria que m’atengués una persona que no coneix el protocol que ha de seguir per curar-me? És a dir, que no tingués les eines necessàries per a fer-ho? Si m’ho plantejo des d’aquest punt de vista, crec que no s’haurien de permetre les faltes, perquè hem de ser competents com a futurs docents en aquest aspecte, però per altra banda, hi ha gent que és molt vàlida pel que fa a l’educació i fa faltes, que sovint els creen molts mals de cap, i aquest fet em fa dubtar a l’hora de crear una opinió, sobre fins a quin punt es poden passar per alt “algunes faltes” si al cap i a la fi el que s’escriu o es vol transmetre és interessant.

Tot i que jo també he triat una activitat d’ús pràctic, em sembla molt interessant la manera tan senzilla i eficaç que planteja la Montserrat Fons d’introduir la lectura i l’escriptura a través de la pertinença d’objectes, en aquest cas, posar el nom a l’esmorzar de cadascú. A banda de l’activitat, m’ha agradat molt la manera com l’autora ha redactat el text, ja que l’he entès perfectament i no ha divagat en explicar l’activitat, ha fet una síntesi que ha quedat molt ben redactada.