Introducció, la seqüènciació didàctica

Aquesta segona part de la introducció ens parla, per una banda, de la seqüenciació didàctica i, per altra, del paper del mestre en aquesta. La seqüenciació didàctica permet percebre com se situen unes activitats en relació a les altres i determina la forma d'ensenyar i aprendre. A més, marca l'estructura i és l'eix vertebrador de la manera de dur a la pràctica l'ensenyament i l'aprenentatge. L'ordre de seqüenciació que segueix és el següent:

Primer, la creació de situacions a l'aula amb la necessitat real d'usar una llengua escrita (aquí es concreta l'objectiu i amb això es faciliten els passos posteriors). Després, la recerca de solucions per satisfer la necessitat  (s'esbrinen els coneixements previs i es comparteixen els objectius d'aprenentatge específics), seguit d'una resolució (desenvolupament de les accions que s'hagin acordat, que han de permetrer construir coneixement que possibiliti avançar), una experiència d'ús de la llengua escrita (llegir i escriure de manera contextualitzada més enllà dels sons) i finalemtn una reflexió (valoració dels processos realitzats i dels resultats obtinguts).

És important destacar que, aquest procés, no ha de seguir sempre els mateixos casos ni es donarà sempre de la mateixa manera ja que la diversitat dels infants és molt gran i s'haurà d'adaptar la didàctica a les necessitats del grups (i també als casos individuals).

La idea clau, la més important a destacar, que podem extreure d'aquest fragment del text és la utilització de la seqüenciació didàctica com a conjunt de processos que es poden seguir com a guia per l'aprenentatge significatiu de la lectoescriptura, és a dir, basant-se en la contextualització d'aquests. Serà molt important, durant el procés d'aprenentatge, no basar-se només en l'ensenyament de els sons i les grafies ni ensenyar-ho com a element base des del qual partir, ja que el factor que ajuda als alumnes a començar representar el món que els envolta mitjançant l'escriptura és, preciscament, allò que els envolta. I aquí és on prèn importància la segona part del text, el paper del mestre en el procés. Montserrat Font fa referència a les paraules de Vigotsky, quan parla de  crear zones de desenvolupament proper, és a dir, conèixer el punt de partida de cada alumne (zona de desenvolupament real) i oferir les condicions apropiades que el facin progressar cap a la zona de desenvolupanent òptim. I, personalment opino, que és aquest el gran REPTE DEL MESTRE.

El mestre serà responsable d'establir una bona comunicació dins l'aula, brindar estímuls i afecte, afavorir un clima de confiança i respecte que promogui l'autoestima i l'autoconcepte de tot l'alumnat. A termes generals, conèixer el punt de partida de cada alumne, intervenir per facilitar aprenentatges i avaular per millorar la pràctica educativa.

Considero que, el més important com a futurs mestres quan ensenyem la lectoescriptura, serà ensenyar a llegir i escriure de manera contextualitzada, no llegir per llegir ni escriure per escriure, amb una finalitat, una intenció més enllà de suspendre o aprovar.

Així doncs, podem concloure en que, per una banda, el context familiar en el qual es trobi l'infant ha de ser enriquidor per a que aquest tingui un interès tant per la lectura com per l'escriptura ja que observarà els seus models i els imitarà i, per altra banda, és important també el paper del mestre ja que haurà de conèixer el punt de partida de cada alumne i oferir les condicions apropiades que el facin progressar en el seu aprenentatge.