El joc del penjat

L’activitat d’ús literari que he escollit és un joc, el joc del penjat. He escollit aquesta perquè crec que tot joc (ben estructurat i guiat) conta amb els elements necessaris per a què els alumnes puguin aprendre les lliços pertinents d’una manera activa i motivats. Utilitzant el joc com a mètode d’estudi podem aconseguir un aprenentatge actiu. El joc fa que els continguts arribin a l’instant quan existeix una demanda (per part dels alumnes), i el docent ha de ser hàbil i actuar en el moment precís, oferint l’ajuda necessària per a què els alumnes puguin resoldre els seus dubtes, les seves mancances, hipòtesis, les seves necessitats.

Personalment, crec el joc del penjat és un joc que s’ha de practicar amb els alumnes per diversos aspectes:

-          Permet un aprenentatge compartit: els alumnes aprenen amb el grup d’iguals (es corregeixen entre ells, s’ajuden, parlen per trobar la resposta més encertada, etc.)i, a més a més, ajuda al professor a saber quines són les necessitats dels seus alumnes, i com he dit avanç, permet donar resposta a les preguntes que es plantegen els infants.

-          L’aprenentatge és efectiu: es troben motivats, però alhora estan atents, ja que tenen un objectiu molt clar, endevinar la paraula i no ser “penjats” (dibuix que va fent l’alumne que ha proposat la paraula quan diuen una lletra que no hi és).

-          Existeix una gran participació: tots volen dir una lletra i que sigui l’encertada. I per altra part, l’alumne que proposa la paraula reflexiona perquè aquesta sigui lo suficient complicada per a què no la descobreixin. 

-          Possibilita aprenentatges sobre el funcionament del codi: permet descobrir regularitats de l’escriptura, com per exemple que després de “q” sempre hi va una “u”, que entre una “b” i una vocal hi va la “l” o una “r”, etc.

-          Permet que els alumnes resolguin les seves hipòtesis: poden veure que estaven equivocats, com per exemple un alumne que pensa que totes les paraules acaben per “s” i quan s’adona que l’ultima paraula no és una “s”, li pregunta a la mestra el perquè, i aquesta pot aprofitar per parlar, per exemple, de la persona (plural i singular).

-          Permet que s’aventurin: quan arriben gairebé al final del joc, quan només queden un dues o tres lletres per endevinar, reflexionen sobre la paraula que pot ser i comproven les seves hipòtesis, llavors depenent de les respostes, la professora pot aprofitar per explicar la b/v, les paraules polisèmiques, o qualsevol altre aspecte de la llengua que consideri oportú.

-          Permet contrastar els coneixements sobre les relacions grafofòniques: és molt important que el docent aculli totes les propostes que l’alumne fa, tant si és en forma de so com si és en forma de lletra.

Exemple: classe de 5 anys, la mestra proposa c_______ (carnaval).

-Jordi: La [b] (fa el so)

-Mestra: La lletra que sona [b]..., quina,  la be alta (fa el traç en un costat de la pissarra) o la be baixa? (dibuixa el seu traç al costat de la d’avanç). Totes dues sonen [b].

-Jordi: No, la que es fa així. (Ho dibuixa amb el dit a l’aire.)

-Mestra: A veure, fes-la a la pissarra!

Jordi (Ha escrit un “p”).

-Mestra: Ah!, la lletra “pe” que sona [p], com si fes un pet [p]. No ho havia entès bé, jo havia entès el so [b], que és més suau. (La mestra ha posat el dit davant dels llavis per marcar més les diferències. En Jordi també ho fa i alguns altres nens i nenes també la imiten.) Noteu la diferència? (Deixa uns moments perquè els alumnes ho provin.) Bé, doncs aquesta més forta, la que sona [p]. (Assenyala amb el dit el seu traç a la pissarra.) No hi és!