Aquesta segona part
de la introducció del llibre de Montserrat Fons està dividida en dos fragments:
la seqüenciació didàctica i el paper del mestre o la mestra.
Les seqüenciacions didàctiques
son la manera en què s’articulen les activitats d’ensenyament aprenentatge per aconseguir
un contingut determinat, permetent així percebre com es situen unes activitats
en relació a les altres i determinant la forma d’ensenyar i d’aprendre.
L’autora ens parla
de la importància del treball per projectes i ens fa una proposta sobre activitats
seqüenciades que facilitaran als alumnes l’aprendre tant a llegir com a escriure.
En primer lloc, ens parla de la creació de situacions a l’aula on hi hagi una
necessitat real d’utilitzar la llengua escrita, situacions que ens portaran a l’origen
d’una seqüència didàctica sempre i quan el mestre/a ajudi a concretar l’objectiu
d’allò que es farà i faciliti el desenvolupament d’uns passos a seguir per complementar
l’aprenentatge: la recerca de solucions per satisfer la necessitat, la
resolució per a construir els coneixements, la posada en pràctica amb
experiències d’ús de la llengua escrita i finalment la reflexió que convida a
tenir en compte tant el producte final com l’aprenentatge que s’ha obtingut.
Finalment, crec
important el fet de remarcar el fet que, tal i com exposa Fons en aquest
llibre, l’alumne sempre ha de ser conscient del que va aprenent i ha de ser
protagonista del seu propi procés.
El segon fragment,
tal i com he dit al principi, fa referència al paper que juga el mestre/a a l’aula.
Personalment, estic totalment d’acord amb el fet que és importantissim conèixer
el punt de partida de cada alumne així com oferir-li les condicions apropiades
que el facin progressar cap a la zona de desenvolupament òptim (Lev Vigotsky),
on el mestre juga el paper d’establir una bona comunicació dins l’aula,
intervenint per a facilitar els aprenentatges i avaluant el què sigui necessari
per a millorar la pràctica educativa.
Segons Montserrat
Fons, el fet de conèixer el punt de partida de cada alumne esdevé una pràctica difícil
i complexa, però com a bons mestres és una recerca necessària per oferir una
intervenció que connecti amb el saber, el saber fer i el saber estar de
cadascun dels nenes/es fent-los progressar de manera adequada.
Respecte a l’escriptura,
ens fa reflexionar sobre una pràctica quotidiana que es dóna en gairebé totes
les escoles i que segurament, fins ara, vèiem com una cosa habitual. Escriure a
la pissarra. El mestre escriu a la pissarra i els alumnes copien... sí,
òbviament és una “bona” manera d’aconseguir que aquests escriguin els enunciats
de forma ràpida i efectiva en quant a faltes d’ortografia, però realment no és
en cap cas un estímul per aconseguir que l’alumnat valori els intents d’escriptura
i es reforci la capacitat d’autodescobriment.
En el cas de la
lectura se’ns recorda la importància d’estimular als alumnes perquè s’aventurin
en crear hipòtesis sobre què diu un text que estan a punt de llegir o que han
llegit. Ajudar a reflexionar sobre la manera en què està escrit, buscant pistes
o referents és una bona manera d’apropar als més petits a l’ interès per allò
que tenen al davant, interessant-nos, com a mestres, per saber com s’ho
maneguen per descobrir-ho i sobretot acceptant i valorant positivament les
aportacions que facin.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada