En
les pàgines de la 33 a la 50 del llibre de Montserrat Fons es parla
directament de dos temes, la seqüenciació didàctica i el paper del
mestre.
La
tesis més extraïble de la primera part és que la seqüència
didàctica és vista com una articulació d'activitat per assolir el
contingut. En el llibre se'ns presenten diferents punts que poden
estar dintre d'una seqüenciació com són:
- La creació de situacions a l'aula amb necessitats reals d'utilitzar la llengua escrita.
- Recerca de solucions per satisfer la necessitat.
- Resolució
- Experiència d'ús de la llengua escrita
- Reflexió sobre el procés i els resultats obtinguts.
En
veure aquest llistat fet ens pot sorgir la pregunta de si donarà
temps a fer aquest tipus de seqüenciació a l'aula perquè el procés
és molt llarg i complex. A aquestes característiques del procés
s'han de sumar les dificultats que puguin sorgir per la part
individual de cada alumne i el temps que s'ha de dedicar a aquesta
resolució.
Des
del meu punt de vista aquest tipus de seqüenciació pot ser adaptada
a les necessitats d'un grup classe en específic perquè cada grup
d'alumnes té unes característiques especials que la defineixen. El
més important ha de ser que els alumnes assoleixin l'aprenentatge de
l'escriptura i la lectura d'una manera que els ajudi a entendre el
procés i la importància d'aquest.
L'altre
apartat que trobem és el paper del mestre. En ell podem veure les
diferents finalitats que ha de tenir en l'aprenentatge de
l'escriptura i la lectura.
La
primera que trobem és saber conèixer el punt de partida de cada
alumne. Trobem moltes dificultats en aquesta finalitat perquè el
mestre ha de ser capaç d'identificar cada punt de partida, és ha
dir, cada cas particular que es troba a l'aula. A aquesta dificultat
també se li suma la variable temporal com passava al cas de la
seqüenciació didàctica. El tret més indispensable per aconseguir
captar aquesta primera finalitat és una bona estimulació en els dos
aspectes a fixar-se com són l'escriptura i la lectura per poder
veure les reaccions i els resultats de les situacions que es
desenvolupin.
La
segona finalitat és intervenir per facilitar aprenentatges. El
mestre ha d'originar reptes als alumnes que sàpiga que són
assequibles pel seu nivell o punt de partida perquè ells mateixos
puguin avançar. També ha d'orientar cap a la solució. Aquesta
finalitat a vegades posa en dificultats al mestre o el confon. A
l'aula se'ns va comentar un exemple d'un mestre que deia que sempre
volia dir la solució als alumnes però que mai la dona, de cap
problema que es plategin, aquest tipus de comportament podria ser
perjudicial des del meu punt de vista perquè alguns alumnes,
sobretot els que tenen més dificultats podrien deixar de
plantejar-se dubtes pel fet que el mestre no els demanes alguna
solució.
Després
ens trobem que el mestre ha de saber avaluar però aquest apartat es
veurà més endavant del llibre.
Per
últim veiem que l'autora posa molta importància en el model dóna
el mestre a l'alumne. Els nens des de ben petits aprenen imitant als
seus models de referència pel que es important que el mestre
llegeixi i escrigui davant dels alumnes, que exposi els seus dubtes o
que expliciti la complexitat de l'acció que s'està produint. Un
exemple el podem trobar quan la mestra escriu a la pissarra,
Montserrat Fons ens insta a fer servir frases de dubte com “Ho
veieu ben escrit?” o similars per fer partícip a l'alumnat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada