Aquesta part de la introducció del llibre “Llegir i
escriure per viure” de Montserrat Fons, fa referència a la seqüenciació didàctica
i al paper del mestre/a dins de l’aula.
Pel que fa a la seqüenciació didàctica, és l’estructura i
l’eix vertebrador de la manera de dur a la practica l’ensenyament i
aprenentatge. Més concretament, és la manera de dur a terme les activitats
durant el procés educatiu i els passos a seguir per arribar a aconseguir
aprenentatges significatius per part de l’alumnat, ja que permet conèixer i
adquirir les relacions entre unes activitats i unes altres, i determina la
metodologia que s’usa per ensenyar i aprendre. Per tant, entenc la seqüenciació
didàctica a través de l’explicació que ens ha donat l’autora, com un conjunt de
processos que es poden seguir com a guia per a l’aprenentatge i ensenyament del
procés de la lectura i l’escriptura.
L’autora, per tant, formula una proposta per aprendre a
llegir i escriure, la qual es concreta en activitats seqüenciades en aquest
ordre:
- Creació de situacions a l’aula amb necessitat real d’usar
la llengua escrita. Aquestes situacions determinaran el context on es durà a
terme l’acte de llegir o escriure i concretarà l’objectiu per tal de facilitar
els següents passos.
- Recerca de solucions per satisfer la necessitat. En aquesta
fase es compartiran els objectius d’aprenentatge específics, ja que es
realitzaran propostes d’activitats per acostar-se a l’objectiu establert
prèviament i satisfer la necessitat creada. Un cop consensuat l’objectiu, es
poden explicitar i planificar les accions que es duran a terme per aprendre.
- Resolució. Aquí es comprèn el desenvolupament de les
accions que s’hagin acordat per a permetre construir coneixement, aquell
coneixement que possibilita avançar.
- Experiència d’ús de la llengua escrita. S’experimenta l’ús
de l’aprenentatge realitzat i la seva significació, de manera que es permet
aprendre a llegir i a escriure de manera contextualitzada.
- Reflexió. Un cop acabada la tasca, cal sempre una
reflexió-valoració dels processos realitzats i dels resultats obtinguts.
Així doncs, les idees claus que considero que he extret d’aquestes
pàgines sobre la seqüenciació didàctica són les següents:
- Es tracta d’un conjunt de processos que s’utilitzen com a
guia per arribar a l’aprenentatge significatiu de la lectura i escriptura per
part de l’alumnat.
- Les accions que s’hagin acordat i que es duguin a terme
per a un aprenentatge concret, poden ser diferents segons els grups de nens i
nenes. És a dir, la seqüenciació didàctica no sempre es donarà de la mateixa
manera, ja que existeix una gran diversitat d’infants. Per tant, s’haurà d’adaptar
en cada cas a les necessitats especifiques, tant del grup com individuals.
- Pot utilitzar-se en diferents contextos i línies pedagògiques,
més enllà dels treballs per projectes als quals està circumscrit aquest procés.
Respecte al paper del mestre/a, cal dir que l’autora
defensa molt la metodologia de Vigotsky. Considera que s’han de crear zones de
desenvolupament proper, tot coneixent els punts de partida de cada alumne, és a
dir, la zona de desenvolupament real, i oferir-los les condicions apropiades
que el facin progressar cap a la zona de desenvolupament òptim.
És evident que el paper del mestre/a és conduir les
sessions de treball per a dur a terme la seqüenciació didàctica. Considero que una
de les competències exclusives del mestre/a és orientar la dinàmica de la classe,
a més d’establir una bona comunicació dins l’aula, de brindar estímuls i
afecte, i d’afavorir un clima de confiança i respecte que promoguin l’autoestima
i l’autoconcepte de tot l’alumnat.
Així doncs, com a idea clau extreta d’aquestes línies,
podria dir que els mestres es converteixen en els referents dels seus alumnes,
de manera que la imitació per part d’aquests últims està molt present. El que
considero més important és que el mestre/a es converteixi en un model a seguir per
a què augmenti la motivació i l’interès dels infants respecte a l’aprenentatge
de la lectoescriptura. És important que els mestres siguin capaços de
transmetre les ganes d’aprendre, de llegir, d’escriure. I el mateix opino dels
familiars més propers, ja que quan els infants no estan a l’escola, estan a
casa amb els pares, els avis, els tiets. De manera que, és essencial que els
familiars més propers també es converteixin en aquest model a seguir per a què
els més petits no perdin l’interès per aprendre.
Per tant, penso que és molt aconsellable que el context
familiar dels infants també sigui enriquidor per tal de què es duguin a terme
aprenentatges significatius, ja que a aquests, a més d’observar-los, els
imitaran. Així doncs, cal que els aprenentatges significatius no es duguin a
terme únicament a través de l’escola i dels mestres, sinó que els familiars també siguin capaços
de dur a terme un adequat ensenyament i de convertir-se en un bon referent per
a ells.
Com a futura mestra, considero que aquest llibre de la
Montserrat Fons és un recurs de gran interès. A més d’aportar-nos activitats de
tot tipus per dur a terme a una aula, ens ofereix diferents estratègies per a
actuar com a bons mestres. Per tant, és una guia que pot servir-nos d’ajuda en
moltes situacions per aconseguir que els infants adquireixin aprenentatges
significatius.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada