Llegir i escriure per viure - 1ra part

La primera idea que vol transmetre la Montserrat Fons al seu llibre Llegir i escriure per viure és la seva concepció sobre què vol dir llegir i escriure a una societat alfabetitzada. Aquests conceptes a l’escola sempre s’han concebut com a dues fases ben diferenciades, en què primer els infants aprenen a llegir i després aprenen a escriure, per tant, un procés precedeix l’altre. Montserrat Fons vol trencar amb aquesta idea, ja que tot i que intervinguin processos i rols diferents, es troben totalment interrelacionats. 

Llegir implica comprensió, és a dir, el lector interactua amb el text, el compren i li dóna sentit i significat. Posteriorment, elabora les seves hipòtesis o prediccions sempre tenint en compte el perquè esta llegint, ja que llegir compta amb un objectiu i una intenció determinada. D’altra banda, escriure implica produir un text i tot el que això suposa: planificació d’idees i objectius, sintaxi, cohesió textual, revisió... etc.

Montserrat Fons parteix d’un marc de referencia concret: el constructivisme. Com tots sabem, el constructivisme es basa en la construcció del propi coneixement a partir d’aquells esquemes o idees prèvies que tenim i aquelles que n’obtenim del nostre referent. Aquesta resulta la base de l’aprenentatge significatiu pel mitjà del qual donem sentit al propi coneixement a partir d’un context real amb experiències motivadores. El paper del mestre en aquest moment és essencial, ja que ha de garantir el desenvolupament de cada alumne partint d’aquesta teoria.

En aquest mateix apartat, i partint del constructivisme, es fa una descripció evolutiva del desenvolupament de l’escriptura.  Aquestes etapes evolutives van ser elaborades per Ferreiro i Teberosky, i ens parlen del procés pel que passen els infants (dels 4 fins el 7 anys) des de que comencen a tenir les seves primeres experiències amb l’escriptura, fins que l’assoleixen de manera autònoma.

En una primera etapa els infants tendeixen a reproduir les grafies dels adults mitjançant formes no icòniques. Perceben l’escriptura com allò contrari al dibuix, per ells és com el nom dels objectes que dibuixen. En una segona etapa, comencen a diferenciar les lletres i les formes que constitueixen l’escriptura, fent hipòtesis sobre la quantitat i la varietat de les grafies necessàries per reproduir les paraules. En una tercera etapa, es produeix el que anomenen: la segmentació sil·làbica, on comencen a descobrir les síl·labes i la relació entre grafia i so. En una quarta etapa anomenada segmentació sil·làbica, comencen a escriure les síl·labes però es produeixen molts errors relacionats amb el nombre de grafies que representem. Finalment, en la cinquena etapa els infants ja són capaços de relacionar grafies i sons i representen exhaustivament les lletres de les paraules. Només, ca dominar el codi i l’ortografia per aconseguir una escriptura autònoma.

Per acabar amb aquesta introducció, la Montserrat Fons ens parla dels usos de la llengua escrita. Aquest usos constitueixen els objectius de l’alfabetització i representen la base de l’organització de les seves activitats i continguts didàctics. Hem d’esmentar, abans de fer referència a aquests usos, que la Montserrat Fons no concep l’alfabetització com únicament saber llegir i escriure, sinó com aconseguir ser lectors i escriptors per formar part de la cultura de la societat alfabetitzada. Hem d’ensenyar a llegir i escriure per: resoldre qüestions de la vida quotidiana (relació amb l’ús pràctic), accedir a la informació que ens envolta i ser crítics (relació amb l’ús científic) i conèixer el valor estètic, apreciar els diversos gèneres literaris i expressar sentiments i mons imaginaris (relació amb l’ús literari).