Iniciació a la lectoesciptura

Antigament, s’ensenyava a llegir i a escriure per separat, com si fossin dues activitats distintes que només impliquessin uns processos cognitius perifèrics. Avui dia, però, se sap que són processos relacionats que s’han de tractar mitjançant activitats conjuntes. Aquestes activitats estan relacionades amb el text escrit, entès com una representació gràfica del llenguatge, que compren escriptura (forma) i llenguatge (instrument). Tot i així, els rols i els processos implicats en la tasca de lector i escriptor són diferents, a la vegada que complementaris.

FONT

La tasca del lector és la de comprendre un text (no només descodificar-lo). Per tant, és un procés actiu que, a través de la interacció entre text i lector, cerca un objectiu que constantment intentem controlar amb la interpretació i la predicció. D’altra banda, la tasca de l’escriptor és la de produir el text escrit. La producció d’un text compren: planificació, del que es vol transmetre; textualització, posant per escrit les paraules utilitzant els coneixements d’escriptura; revisió, del text produït per tal de millorar-lo. Tot això influït pel context, que determinarà vocabulari, expressions,...

Cal afegir que aquesta interpretació del procés de lectoescriptura es basa en la concepció constructivista del coneixement. Segons aquesta teoria aprendre és elaborar una representació a partir dels esquemes mentals previs, modificant-los sempre que sigui necessari. A més, l’aprenentatge ha de ser significatiu, és a dir, d’un coneixement objectiu s’ha d’extreure un significat propi i personal. Per tant, és una tasca que ha de fer individualment cadascú. Per aconseguir-ho, s’han de donar les següents condicions: ha de ser lògic i coherent (significació lògica); s’ha de tenir un coneixement previ rellevant i unes estratègies adequades (significació psicològica); ha de permetre la reconstrucció dels esquemes mentals de l’alumne; s’ha de mantenir una actitud favorable vers l’aprenentatge; i la memorització no pot ser mecànica, sinó comprensiva.  

Donades aquestes condicions, l’aprenentatge de la lectoescriptura avançarà en 5 nivells:

1. És una tasca de reproducció per imitació del adults. Els nens ho contraposen al dibuix, tot i que els adults no vegin les diferencies.
2. Es comencen a fer escriptures diferenciades, és a dir, s’afegeixen símbols diferents per representar paraules distintes.
3. S’inicia la segmentació sil·làbica, segons la qual cada símbol o grafia representa una síl·laba. Pot donar la sensació que el nen es deixa lletres.
4. La segmentació ara es sil·làbico-alfabètica, ja que a cada so se li atribueix una grafia però encara hi ha síl·labes representades amb un sol símbol.
5. Es domina el codi i es realitza una segmentació alfabètico-exhaustiva, ja que s’escriu cada lletra.

Finalment, per l’aprenentatge significatiu és necessari que el mestre creï contextos i situacions reals on es poden posar en pràctica els usos de la llengua escrita. Aquests usos es divideixen en: pràctic, allò que es útil per viure autònomament; científics, serveix per construir nous aprenentatges; i literari, que serveis per admirar la bellesa de les produccions artístiques. És fonamental desenvolupar aquests tres usos per poder viure autònomament, però no s’ha de prendre de vista que l’objectiu és aprendre o gaudir... o pot ser gaudir aprenent o aprendre gaudint? Fixem-nos en tot el que hem aprés fins ara i analitzem com ho hem fet. Potser aquí trobem una resposta. O potser entenem i trobem la manera adequada introduir als nens en l’alfabetització de la maner més útil possible, sense fer ús de la memorització so-grafia des del començament.