Deixar fer als alumnes

En aquest tram del llibre Llegir i escriure per viure de Montserrat Fons Esteve (entre les pàgines 33 i 50 concretament), es parla de la seqüenciació didàctica de les activitats educatives i del rol del mestre en aquestes activitats. Evidentment, trobem que l’autora vincula aquests dos conceptes amb l’ensenyament i aprenentatge de la lectura i l’escriptura.

Entenem per seqüenciació didàctica la manera d’organitzar i articular el treball i les activitats d’ensenyament i aprenentatge. Podem dir que marca l’estructura del procés d’ensenyament. Com és d’esperar, la seqüencia didàctica condiciona la manera d’ensenyar dels mestres i d’aprendre dels alumnes. Segons l’autora, al llarg del procés d’aprenentatge de la lectura i l’escriptura, és necessari que a l’aula:

• Es creïn situacions d’ús real de la llengua escrita. Per exemple, escriure una recepta, escriure un permís per anar d’excursió o llegir un prospecte de medicament. Aquestes situacions permeten presentar el context on es durà a terme l’acte de llegir i escriure i també la concreció de l’objectiu general. A més, seran situacions conegudes i properes als nens, fet que ajudarà en l’aprenentatge significatiu.
• Es busquin solucions per aquesta situació proposada. Això permetrà al mestre conèixer les idees i coneixements previs dels alumnes i compartir els objectius específics.
• Es resolgui la situació o el problema inicial. Seguint amb l’exemple de la recepta, es podrien buscar altres receptes, parlar-ne a classe o fer diverses propostes. En aquest punt cal que aquestes accions generin algun tipus de coneixement nou.
• Hi hagi una experiència d’ús de la llengua escrita. És a dir que els alumnes entenguin que el que han après serveix per a una situació real i, per tant, li trobin el significat a aprendre. És el que anomenem aprendre de manera contextualitzada i que permet aplicar aquell coneixement a diferents contextos i situacions reals.
• Hi hagi un procés de reflexió sobre el procés i el resultat. En aquest punt és convenient tenir en compte no només el producte final (ex: recepta) sinó també el procés per arribar-hi. Això permet a l’alumne prendre consciencia del que aprèn. 

Seguidament, l’autora parla del paper del mestre a l’aula, sempre des d’una perspectiva constructivista de l’educació. Per això, partim de la base que el mestre ha de conèixer la zona de desenvolupament real dels seus alumnes per poder oferir les ajudes adequades per arribar a la zona de desenvolupament òptim. Podríem dir, doncs que les finalitats de qualsevol mestre constructivista són:

1. Conèixer el punt de partida de cada alumne

És a dir, és necessari que el mestre conegui què saben fer els alumnes per tal de guiar-los cap a les noves maneres de fer i els nous coneixements. Es tracta d’apropar-se i situar-se al nivell de coneixements dels infants a partir de l’observació.

• En el procés d’aprenentatge de l’escriptura, cal que el mestre animi els alumnes a escriure (prova-ho, intenta-ho) i valori positivament els intents (què bé que ho has fet, si que en saps de lletres). Cal crear un clima d’estimulació on es parteixi del que saben fer i no pas del que no saben fer. 
• En el procés d’aprenentatge de la lectura, cal que el mestre animi els alumnes a provar d’endevinar el que posa en un text. Cal que intentin llegir ells, fent relacions amb coses més senzilles que coneixen bé (les lletres del seu nom, per exemple). Cal, a més, que els nens reflexionin sobre com han arribat a la resposta.

Per tant, podem resumir dient que en el procés d’aprenentatge de la lectura l’escriptura el mestre ha de saber esperar i escoltar els alumnes. No ha d’avançar coneixements, sinó que ha de deixar que els nens intentin esbrinar-ho sols i ajudar-los només en moments clau. Cal també que investigui els esquemes de coneixement de cada alumne, una bona tàctica és escoltar com s’expliquen les coses entre ells. Finalment, cal que interpreti les respostes dels seus alumnes per tal d’encaminar-los cap a una banda o una altra. Cal, doncs, que creï un clima de confiança, seguretat i respecte.

2. Intervenir per facilitar el procés d’aprenentatge

El mestre ha d’ajudar els alumnes a aprendre. El mestre NO pot aprendre per ells, són els alumnes els que han de fer-ho. Tot i això, pot facilitar tan com li sigui possible el camí per a que els alumnes aprenguin. Com?

• Formulant reptes assequibles pels alumnes, per tal que no perdin l’interès. És necessari que hi hagi reptes a diferents nivells per atendre la diversitat de l’aula. 
• Orientant la recerca de solucions tenint en compte la manera d’aprendre de cadascú. Caldrà, doncs, que doni referents, pistes i orienti els alumnes per que trobin la solució per ells mateixos.  

Finalment, l’autora destaca que els infants són grans imitadors. Lligant-ho amb l’ensenyament i aprenentatge de l’escriptura i la lectura, realça la importància del paper del mestre també com a exemple a seguir pels infants. Així, es posa de manifest la rellevància que els mestres llegim i escrivim davant dels alumnes. D’aquesta manera els alumnes desenvolupen la capacitat de llegir i escriure, ja que exemple fet que els nens i nenes escoltin textos llegits per un lector expert té una influència decisiva en el desenvolupament de la lectura (Wells, 1988).  

Estic totalment d’acord amb tot el que diu la Montserrat Fons respecte el procés d’ensenyament i aprenentatge de la lectura i l’escriptura. Tot i això, penso que en tot el que diu, hi ha una cosa que és la més important i que condiciona totes les altres. I és la capacitat del mestre per deixar fer. Penso que ja és hora d’aplicar el laissez faire, laissez passer, le monde va de lui même tan conegut en economia. De la mateixa manera que alguns economistes creuen que és necessari deixar actuar i donar llibertat als mercats i l’economia sense cap intervenció governamental, pressuposant que el mercat s’equilibra i funciona sol, considero que el mestre també ha de deixar fer als alumnes. Ha de deixar-los pensar, experimentar i aprendre per ells mateixos, perquè els alumnes “van sols” , podem dir que estan predisposats de manera natural a aprendre. Tan sols els cal una petita orientació si s’encallen.

He de dir que la lectura d’aquestes pàgines m’ha fet pensar força. Mentre llegia els exemples de situacions reals a l’aula, em venia constantment al cap la meva etapa com a estudiant de Primària. No veig cap similitud entre el que l’autora diu que s’ha de fer i el que jo vaig viure. Realment penso que l’ensenyament i aprenentatge de la llengua està molt lluny del que presenta l’autora del llibre. Actualment, la majoria d’escoles continuen ensenyant de manera tradicional utilitzant com a quartada el poc temps del que disposen per ensenyar els continguts. La Montserrat Fons ho diu repetidament: treballar correctament demana més temps i dedicació però també comporta un aprenentatge més profitós.

Font